Alexander volia eliminar un seguit d’impediments d’ordre respiratori i d’afonies sovintejades que li impedien el curs normal de la seva carrera d’actor. Es proposà d’investigar-ho, i lentament, va anar descobrint que les seves dificultats vocals eren només una petita manifestació d’alguna cosa molt més profunda. La seva afonia era, de fet, un símptoma d’un patró molt més ampli. La sola intenció de començar a parlar li produïa una reacció de tensió muscular de cap a peus que el travava. Com més ho intentava, més travat quedava.

Astorat, es va adonar que la seva tendència a comprimir-se quan parlava era, de fet, la mateixa tendència que tenía en pràcticament totes les seves activitats. Semblava que fos la seva resposta natural a qualsevol situació.

Al principi va intentar simplement de corregir la seva postura, però el resultat era només més tensió imposada al seu sistema ja excessivament tens. Després de diversos fracassos, es va veure forçat a acceptar que l’única sortida era aturar la seva reacció inicial errònia.

A través d’un remarcable exercici d’observació i tenacitat, Alexander va ser capaç de trencar la reacció en cadena de estímul-resposta. Aquesta reacció “inevitable i natural” no era, de fet, ni inevitable ni natural. Era més aviat un comportament après sense voler-ho, que amb els anys havia esdevingut habitual i automàtic. Però allò que havia estat après, es podia des-aprendre.

Ell mateix desencadenava un patró d’interferència en la correlació entre el seu cap, el coll i el tronc que era real i tangible. Va aprendre a percebre i evitar aquesta interferència i, en consequència, a desactivar el seu propi patró de tensió que li provocava la pèrdua de veu.

Un cop va aconseguir esquivar la seva interferència habitual, tot el seu cos va poder reorganitzar-se de manera més lliure i oberta, aprofitant plenament la seva capacitat innata per al suport, l’equilibri i el moviment. Els desequilibris de postura i tensió es van corregir gradualment per si sols, i les dificultats amb la veu i la respiració van desaparèixer. Alexander va disfrutar d’una exitosa carrera com a actor i com a mestre de la seva nova tècnica de reeducació psicofísica.

Alexander va basar el seu treball en el descobriment d’un principi fonamental (que afecta també tots els vertebrats): una relació apropiada entre el cap, el coll i l’esquena estimula una apropiada coordinació del conjunt i permet que es pugui produir el moviment primari d’estar dret en contra de la gravetat.

Més endavant se’n va adonar que la seva tècnica era d’abast universal i va decidir desenvolupar una manera d’ensenyar-la. Per tal de transmetre l’experiència d’una nova i millor organització neuromuscular, combinava un tipus d’acompanyament manual molt refinat, amb unes instruccions verbals. F.M. Alexander ensenyava als seus alumnes a reorganitzar conscientment i de manera més eficaç el seu propi ús neuromuscular. D’aquesta manera els donava l’oportunitat de gaudir del mateix procés de creixement i millora psicofísica que ell havia viscut.

Amb 36 anys d’edat i amb unes cartes de recomanació d’alguns metges de renom a sota el braç, F.M. Alexander es va desplaçar a Londres i posteriorment a Nova York i Boston, on es dedicaria a ensenyar i desenvolupar la seva tècnica. Més tard va fundar una escola de formació de professorat (1931) que li permetria assegurar la continuïtat de la seva tasca. Durant aquells anys va tenir seguidors i alumnes de tots els estaments de la societat del moment inclosos els escriptors George Bernard Shaw i Aldous Huxley, l’actor Henry Irving, el filòsof de l’educació John Dewey, i els biòlegs George Coghill i el premi Nobel Charles Sherrington, considerat el pare de la neurofisiologia moderna.

F.M. Alexander va treballar donant classes fins el moment de la seva mort a l’edat de 86 anys. És considerat internacionalment com un innovador i pioner en el camp de l’educació psicofísica, i la Tècnica Alexander segueix sent tan vàlida, efectiva i revolucionària avui en dia, com ho fou en els seus inicis ara fa més d’un segle.