La postura és un terme estretament relacionat amb el poise (l’equilibri) i la Tècnica Alexander, i té un significat més ampli del que li acostumem a donar. Normalment, quan parlem de postura pensem en una posició o col·locació rígides, i la considerem “bona” (fixa, artificial i forçada) o “dolenta” (tota la resta). De fet, la postura inclou tot allò relacionat amb l’esforç més bàsic i fonamental que fem: organitzar i mobilitzar el nostre pes enlaire, per contrarestar la constant força de la gravetat.

Des del camp de la neurofisiologia es descriu la postura com a “posició adoptada per tal de facilitar el pròxim ajustament, adaptació o moviment que hem de fer”. Vista des d’aquest punt de vista, la postura esdevé molt més dinàmica i sensible, i a més incorpora elements com el to muscular (tensió i relaxació), l’equilibri, la mecànica del cos, la forma i el funcionament, i tot un seguit d’etcèteres. En definitiva, la postura és l’ús que fem de totes les parts del nostre cos, quan les coordinem per mantenir-nos dempeus i en moviment.

Curiosament, la postura també està íntimament lligada amb la respiració. La manera com el cos s’organitza en resposta a la gravetat afecta directament la forma i el to del tronc on se situen els pulmons, així com la capacitat de moviment que li cal a la caixa toràcica, al diafragma i a l’abdomen per respirar lliurement.

La nostra postura és la base del nostre equilibri, que també és més subtil del que sembla a primera vista. Hi ha dues funcions primordials involucrades en l’equilibri: l’estabilitat i la mobilitat. I les necessitem totes dues alhora: l’estabilitat en el moviment i la llibertat en l’estabilitat. Les complicacions sorgeixen perquè equilibrar-nos sobre dos peus en un camp gravitatori demana una habilitat motriu complexa. Inconscientment tendim a fixar en excés i a fer força en algunes parts del cos, i llavors ho compensem relaxant massa i enfonsant altres parts. Un bon equilibri combina hàbilment aquestes dues facetes, de manera que l’estabilitat i la mobilitat es donen suport mútuament.

Quan les dues facetes de l’estabilitat i la mobilitat estan ben sincronitzades, podem respirar lliurement i sense restriccions. La coordinació d’aquests tres elements (estabilitat, mobilitat i respiració) en un equilibri dinàmic, és el fonament de la posició vertical dels humans.

Des de la perspectiva anatòmica i fisiològica, en el nostre equilibri hi ha tot un seguit de sistemes i processos involucrats: el sistema musculoesquelètic és el més evident, amb els ossos, els músculs i els teixits connectius, els òrgans de l’equilibri i la propriocepció (percepció de la relació entre les diferents parts del cos, i entre el cos com a unitat i el seu entorn), i tota una xarxa de mecanismes antigravitatoris i de suport postural.

Un paper menys evident, però potser més decisiu, és el que juga el sistema nerviós. L’equipament fisiològic del nostre sistema postural i de suport funciona, en gran part, de forma automàtica. I així ha de ser, ja que les tasques involucrades en regular i mantenir constanment l’equilibri són massa complexes perquè el cervell les controli conscientment… amb una condició: cal voler-ho, ja que l’òptim funcionament del sistema de suport postural depèn de la nostra voluntat de fer-lo servir correctament.

Quan parlem de postura, equilibri i moviment, la manera com decidim coordinar-nos i organitzar-nos determina la qualitat del seu funcionament.

Gràcies a la seva recerca i a la seva pràctica pedagògica, F. M. Alexander es va adonar de la inutilitat de dividir la persona en una part “mental” i una altra de “física”. El seu treball es basa en el principi de la unitat psicofísica, no com a concepte teòric o filosòfic, sinó com una realitat concreta. Els seus descobriments demostren que el nostre pensament, la intuïció, la sensibilitat i tots els sistemes físics formen part tots ells d’un únic organisme, i que qualsevol activitat en un d’ells afecta immediatament els altres, per a bé i per a mal.

Quan la coordinació neuromuscular (unitat psicofísica) funciona sense destorb, estem dirigint, de forma activa i intencionada, el nostre sistema de suport postural perquè treballi amb tot el seu potencial. Aquesta direcció conscient catalitza la resposta antigravitatòria del cos, la seva capacitat inherent de respondre a la força de la gravetat, amb una expansió integral cap amunt.

Aquesta expansió integral és el tret distintiu característic de l’equilibri (poise), i facilita i sustenta cada acció i cada alenada que fem. Ens proporciona un nivell de funcionament òptim a cada moment, i millora en la mesura que decidim utilitzar-lo.